Menorca

La mar(e) ets tu. I me’n vaig anar.

Vaig venir. A la mar. Vaig venir, vaig acariciar les teves onades, les teves anades i les teves vingudes. I vaig voler partir. Em vaig girar i vaig fugir. Sí, no puc dir que me n’anés, no hauria pogut. Vaig escapar, difícilment. Amb un pas ferm i inequívoc, vaig caminar per la sorra. Vaig mirar a l’altre costat de l’horitzó, em vaig adonar de la meva fuga. Va durar uns minuts.

Vaig venir a buscar-te, la mar. Vaig besar les teves aigües, aquelles que un dia em van empènyer cap a fora. Vaig cantar a prop de les roques i plorar en una cantonada aferrada a les algues. Era hora d’anar-me’n. Era hora de tenir-te lluny de mi. La mar. Vaig voler tornar a casa. Però no vaig saber per on. I així és com em vaig escapar. I em vaig familiaritzar amb els altres.

Altres mars. Estimar-los, sí. Odiar-los, també. La meva mar ets tu. Aigües càlides que em van ensenyar a caminar. Sota el sol o sota el fred. La mar(e), ets tu.

La mar ets tu. Mar Mediterrani.

¿Te apetece decirme algo? Gracias - Merci ♥

  • (no se va a publicar)