Català

De núvols i de mudances

A l'estranger, canviar-se de casa

De núvols…

Sempre he trobat que viatjar en avió produeix una espècie de falla espacio-temporal que ajuda el cervell a reflexionar. Abans, abans de ser mare, vull dir, viatjava amb els ulls tancats, em deixava anar i pensava en totes aquelles coses viscudes i aquelles altres per viure. Una manera de preparar el cós i l’ànima a les diferències entre un allà i un aquí que un avió, no sé per quins set sous, sembla voler mostrar amb un èmfasi especial. Ara, ara que sóc mare, vull dir, no tinc temps de pensar. Per ser més precisa, no tinc temps de deixar anar el meu cervell i fer que reflexioni en aspectes massa espirituals. Ara, dins d’un avió, sola i amb una filla de tres anys i mig només em dóna temps a pensar que si he de treure els llapis de colors, el quadern per fer dibuixos, el berenar de torn, anar amb compte amb no ocupar massa espai, no sigui que al veí de butaca no li agradi tenir al costat una filleta petita, contestar als milions de preguntes sobre per què el llum verd s’encén i s’apaga (“com és que fumen amb un garrot” em va dir la darrera vegada, és clar, crec que ella no ha vist gairebé mai una persona que fuma i el dibuix li recorda un garrot! Com canvien les coses!), per què hem de plegar la tauleta, per què no es pot baixar la finestra… en fi, com veieu, temps per pensar no en tinc massa! (Una salutació especial a totes les mares que viatgen soles en avió amb els seus fills encara “petits”!)

Com deia, però, l’avió i els aeroports sempre tenen aquella cosa especial que fan que un valori molt bé el que té davant i el que té darrera, per dir-ho d’alguna manera. Ja sigui viatjar en mode turista (anar de visita a qualsevol altra ciutat o país) o viatjar perquè et trasllades d’una casa teva a l’altra casa teva. I aquí és on volia arribar jo.

A l'estranger, canviar-se de casaA l'estranger, canviar-se de casaMudances i vida a l'estranger

De mudances…

Fa exactament 14 dies que hem tornat de l’altra casa nostra (ens encanta pensar que tenim dues cases nostres, dos llocs nostres, dos puntals) i aquesta vegada és una mica diferent. Aquest mes de gener el vivim entre capses i cartrons (quin bordell!). Capses de mudances que ens duran, d’aquí 9 dies exactament, a una altra casa. Una altra casa nostra? Quantes cases! I així és, com de fil en agulla, he rememorat totes les cases que he tingut (i no parlo de propietat). Tots els pisos, totes les ciutats, tots els carrers, tota la gent, tots els amics. I si bé, evidentment (crec que ho hauria d’escriure en majúscules) estic molt i molt contenta d’aquesta aventura que vivim des de fa dos anys quan vam decidir comprar un terreny i construir una casa nova (projectes familiars i tot això…), crec, en el fons, que quan un ha viscut molt allò d’anar de mudança en mudança, sap moderar molt bé l’alegria perquè, al cap i a la fi, ens hem hagut d’habituar a viure amb poques coses. A tots aquells que llegeixen aquest famós llibre de Maria Kondo “La magia del orden”, els diria que basta canviar sovint de casa i de ciutat per aprendre a desfer-se de les coses materials i, de vegades, superficials. Ja ho diu el meu ChériGuiri, “quan vaig venir a buscar-te a Paris, totes les teves pertinences entraven al maleter d’un cotxe!”. Perquè, al final, una casa sempre acabes fent-la teva, sigui quadrada o sigui allargada.

Mudances i vida a l'estrangerhttp://www.lesmotsdemarguerite.com/es/2017/01/19/mudances-i-vida-a-lestranger/

A l'estranger, canviar-se de casaAixí idò, avions, núvols i mudances tenen molt en comú amb una vida a l’estranger! Cada núvol travessat és com una casa on has viscut i l’avió, la línia que uneix núvols i cases.

Català

La meva mare, l’amiga més fidel

A cops de mudances, de canvis de ciutat i de vida a l’estranger, un se n’adona ràpidament que allò que anomenem amics, passen. Passen i se’n van o passen i queden, però lluny, una mica massa lluny.

I entre una cosa i altra, entre un amic al que dius adéu i aquell al que dius bon dia per un cert temps, et gires i dones voltes, tal un penell, buscant una mica d’estabilitat i acabes apuntant cap al racó que et va veure néixer i a la mare que et va donar el pit (o el biberó).

I saps que si les coses han anat més o menys amb normalitat, la teva mare és la teva amiga més fidel. Puntal d’una casa, de blanc pintada, on sempre hi ha lloc per a tu, una orella per escoltar, una espatlla on plorar i unes rialles que fan brufar.

La mare la millor amiga

Perquè quan, des dels divuit als trenta un, no has viscut més de quatre anys seguits al mateix lloc, aprens que és difícil construir, guardar, enfortir i, sobretot, viure de ple una amistat. I sort en tens de la mare, que a l’altra cap del telèfon, sigui l’hora que sigui, et rep amb les orelles obertes i el cor a punt per donar-ne encara més, mig adormida o amb les mans empastifades de llevat fent coques preparant ja la teva pròxima visita. La mare, com aquest Mare Nostrum que ens ha vist néixer, ella és mare, és nostra, és única i és especial.

La mare la millor amiga

I avui, la meva mare, el meu puntal, fa els seus 61. 37 anys que la conec, 37 anys d’aventures, de cops de telèfon i d’arribades a l’aeroport, d’abraçades i d’alguna llàgrima, a les tornades. I ara, que per primera vegada després de molts anys, ja en fa set que sóc sedentària, veig que sí que d’amics sempre en trobes però que de mare només n’hi ha una, la nostra !

Felicitats mare, mamà, mami, s’àvia, iaia, Dita!

PS.- Perdona’m mare, aquest any, abans de partir, se’m va oblidar anar a passar comanda d’un ram de flors, serveixin idò aquestes paraules de regal!

Català

La calma de la rutina

Artículo en catalán

La rutina de setembre

Un diumenge de setembre al matí, els ulls perduts en els núvols de cotó del cel. Al carrer, les finestres estan encara tancades. Només es sent de lluny un petit soroll intermitent que de ben segur deu ser un despertador programat tot dolçament. Res més, ni tan sols es sent l’olor del flaire amarg d’un café.

Aquest silenci és potser poc habitual per alguns de nosaltres. Al carrer sempre hi ha aquell enrenou del cotxe qui passa, del murmuri de la gent que xerra. Però no, ni una sola ànima que pugui rompre aquest pas silenciós del temps. De l’estiu que se’n va, de les primeres pluges que anuncien la tardor i el final, per molts, del sempre tan desitjat descans anual.

El suau vent comença a bufar entre els terrats, sembla xiuxiujar-nos alguna cosa a cau d’orella. Fins i tot semblem entendre el que ens diu. Els gats miolen i somien en silenci com ells tan bé saben fer. Per entre les persianes del veïnat veiem un home que dorm, o potser només ho fa veure car els seus ulls papallonegen. Suau manera de contribuir al silenci, com si volguéssim encara estirar el temps abans d’endisar-nos de ple dins de la voràgine de l’hivern.

Però sobtadament, allà defora, sorgeix no es sap ben bé d’on, el soroll de l’aigua que bull, els bons dies de la gent que va al mercat i fins i tot aquell avió que sentim de rerefons i que ens fa pensar en totes les persones que estan fora, alhora que sembla també cantar-nos una cançó.

I és que aquests dies, quan tothom torna agafar el ritme de la vida, quan les escoles obren les seves portes, els llibres donen lliçons i cadascú retroba el seu lloc de feina, sembla que tots tenim por d’aquesta rutina. Però hauria de ser el contrari, pensar que aquest dia a dia està fet de petits detalls que ens fan la vida més agradable.

Ens ho mirem de l’angle que ens ho mirem, podem adorar aquest quotidià, les coses que feim mil vegades, incansablement, els gestos que es repeteixen una i altra vegada, els moments que ja coneixem:

M’agrada, cada matí, quan el despertador sona perquè sé que encara em queden deu minuts per fer el mandra. Deu minuts encara d’estar al paradís;
M’agrada la primera gota d’aigua calenta que surt de la dutxa i que cau entre els meus cabells;
M’agrada l’olor del cafè que la gent a corre-cuita i escalfant-se les mans es va bevent mentre pensa en el dia que comença;
M’agrada veure els fillets com somriuents se’n van a l’escola, carregats d’estris i també carregats d’il.lusió.

I encara m’agraden tantes i tantes altres coses rituals i quotidianes. Perquè al cap i a la fi, aquestes coses són les que salpebren les nostres vides.