Traduction

Au marché de la poésie, à Paris

Samedi dernier, le 19 juin 2010, j’ai eu l’occasion de participer au Marché de la Poésie de Paris. L’Institut Ramon Llull  m’avait confié la tâche de présenter l’acte « La poésie catalane chez Illador« , maison d’éditions pour laquelle je collabora régulièrement en tant que traductrice. Je vous livre, ci-dessous, une partie de mon intervention sur le travail de traducteur de poésie :

Traduire de la poésie, tâche pas facile…

Si on reprend dès le début, si on se situe à l’aube de la naissance des Editions Illador, je dirais qu’il faut surtout mettre en valeur le rêve d’une éditrice que j’ai eu, en quelque sorte, le plaisir de partager.

Parce que des fois on m’a demandé : Vous faites quoi dans la vie ? Mmm, petite hésitation et je me lance à répondre : Je corrige des textes, je fais le tri de documents, des mises en page et parmi d’autres choses et de temps en temps je traduis aussi des poèmes… Ah bon ! Et la réponse s’arrête la, ils ne savent plus quoi dire, et j’ajoute « curieuse occupation » c’est la phrase (et je suis gentille) qui doit traverser l’esprit de la personne qui m’a posée la question… Parce qu’un poème, cela ne se traduit pas, un poème, c’est difficile, et puis encore, un poème ! personne ne lit des poèmes…

Comment garder le rythme et l’émotion ? Prétendre le retrouver dans une autre langue, tâche bien ardue ! L’argument de l’intraduisibilité est aussi vieux que la traduction, on connaît tous le « traduttore traditore ».

Mais sans traductions, non seulement nous serions plus pauvres de tous ces textes qui nous sont inaccessibles dans leur langue d’origine, mais les langues et les cultures aussi seraient bien moins mobiles, bien moins ouvertes les unes aux autres, et par conséquent, bien moins riches. Et je n’aurais jamais pu faire partager un morceau de ma terre sans ces poèmes choisis par Illador.

Mais reconnaissons que pour savoir traduire il faut aussi savoir jongler. Choisir parmi les paramètres : renoncer à la rime, ou à tel jeu de mots, à une référence intertextuelle. Et il faut aussi bien avouer que dans ces choix il y a une part bien liée à la sensibilité du traducteur qui face au papier essaye de faire de son mieux. Il vaut mieux connaître la sensibilité du poète, ou bien maîtriser la langue ? Je laisse la question en l’air….

Que faire quand le texte source combine les registres linguistiques ou les variations régionales ? Tel est le cas dans la poésie des poètes majorquins qu’Illador a choisi de traduire… Les variations dialectales sont quasi impossibles à transposer. Souvent le texte source, qui nous semble tellement ‘authentique’, crée en fait une langue locale difficile à transposer.  Mais le savoir peut aider le traducteur qui a son tour fera intelligemment appel à quelques signes ou quelques marqueurs régionaux, sans embarquer des lecteurs dans l’un ou l’autre dialecte.

En guise de conclusion je dirais qu’en traduction, qu’elle soit littéraire ou économique, les deux conditions essentielles à remplir sont les mêmes : comprendre le texte source, maîtriser suffisamment la langue cible pour que le texte produit fasse chanter les mots sur la même musique. Ici, la musique des iles, musique d’un peuple fier de ses origines et de sa langue.

Inspiration

Mes envies de lecture

Cela fait déjà quelque temps que j’ai envie de partager avec vous la lecture de trois livres, les trois derniers de Katherine Pancol. Il y a trois ou quatre ans, un dimanche à Bruxelles, je me baladais tranquillement dans la libraire Filigranes, ma préférée de la capitale du Plat Pays, qui compte un beau piano au bel milieu de la salle, avec de petites mignardises à déguster et des savoureux thés à boire. J’y allais souvent avec une bonne amie. Enfin bref, j’étais la, à regarder à droite et à gauche, avec envie de m’acheter quelque chose (un livre, et ben oui, j’étais dans une librairie quoi !) mais sans avoir d’idée en tête. Du coup je suis tombée sur une belle couverture, en rose fuchsia et plein de coloris. Il s’agissait du roman Les yeux jaunes des crocodiles; je l’ai acheté sans réfléchir deux secondes. Et j’en ai pas été déçue.

Il faut que je vous avoue, tout de même, que je suis assez réticente à m’acheter ce que j’appelle un « livre de métro », c’est-à-dire, ces nommés Best Sellers que tout le monde lit pendant les trajets en métro. Je n’en ai pas envie et j’ai aussi l’impression que si je les lissais je serais en train de trahir quelque chose en moi. Ce sont peut-être des réminiscences de mes longues années d’études littéraires et linguistiques. Mais retournons à nos moutons. Avec Pancol j’ai eu une grande et agréable surprise. D’après certains il s’agit de la littérature populaire, peut-être ils ont raison, mais je pense que moi, personnellement, j’ai appris à apprécier cette littérature « populaire » grâce aux Yeux jaunes des crocodiles. Le roman raconte l’histoire des hommes et des femmes, de nous, de tous, de la vie de tous les jours avec des amours et des désamours. Mais je crois que ce que j’aime bien dans ces livres est surtout la musicalité des phrases, les mots aussi bien enchainés, qui te donnent envie de tourner la page et continuer la lecture. Je ne veux pas vous dévoiler la trame du roman.

Ensuite est venu La valse lente des tortues, présenté comme la suite des Crocodiles. A cette période la, la librairie Filigranes était resté un peu trop loin de moi, mais j’ai vite couru à la librairie la plus proche de mon travail pour l’acheter, je n’ai même pas pu attendre à l’arrivée de la publication en édition de poche. Bonne acquisition également. Une belle valse à mener avec les yeux, une amusante et légère lecture celle que nous offre Pancol. Et aujourd’hui je suis avec le troisième bouquet de ce beau florilège qui s’intitule cette fois-ci , Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi. Et je suis toujours attrapée par les histoires de la famille Dupin, d’Hortense et de Joséphine, de Gary et de Shirley.

Comme quoi, peut-être un jour, je vais finir par m’acheter aussi tous ces « livres de métro », j’ai du certainement rater quelque chose…

Inspiration

Dissenyador de lletres

Es va presentar com a dissenyador de lletres, tipògraf « fa gran » va dir ell, i vaig pensar, ben dit, has sabut ben començar! Damià Rotger Miró té la sort de ser un dels que de la seva passió n’han fet una feina. I és així normalment, com neixen els grans professionals.

Va ser l’altre dia, quan gràcies, una vegada més, a Internet, vaig poder connectar amb la ràdio i escoltar alguns dels projectes professionals de Damià, així com també del seu company Pau, que estava de desplaçament i és clar, això ja feia una mica massa lluny de la meva ciutat i el sentia mooolt d’enfora. En fi, el que volia dir és que em va entusiasmar, sobretot, les ganes amb les què aquests dos joves s’agafen a la seva feina. Suposo que la meva orella estava ben atenta ja que m’agrada molt, sense tenir ni un mínim de coneixements, la tipografia o el disseny de lletres. Sí, perquè no, a més en el fons, a mi m’encanta jugar amb les lletres, o sigui, que alguna cosa sí té a veure.

Precisament, és aquest joc amb les lletres que ha empès Damià i Pau a crear un alfabet per a persones dislèxiques. Em va semblar una idea preciosa i meravellosa. Sobretot si és planteja cara a l’aprenentatge de la lectura, pels nens. Moltes vegades, amb el pilot automàtic que anam, no donam a la forma de les lletres la importància que aquesta té. A tall d’exemple, Damià va explicar que era impossible per una persona llegir una novel.la escrita en lletres majuscules, segurament molts de nosaltres mai haviem pensat en aquest fet, però precisament això demostra que el disseny de les lletres no és un detall infim, ben al contrari. He de confessar que de vegades he comprat algun llibre empesa per la bellesa de la seva portada. A part de les imatges, les lletres també signifiquen, per tant, alguna cosa.

Heu intentat mai, anar a la pesca d’alguna lletra de l’alfabet, buscar-la on sigui, triar una L o una J, una B o una P, i fer tot un escrit utilitzant només paraules que comencen amb dita lletra? Jo ho he fet, i estic segura, que a part del nivell de dificultat sintàctica i semàntica de les paraules que em donaven joc, l’elecció de la forma d’aquesta lletra també hi va tenir molt a veure. No és el mateix una B recargolada que una B rectilínia, per donar un exemple.

Però aquest alfabet per a dislèxics no va ser l’únic projecte del que va parlar Damià.

El gran treball de Rotger Miró, el que l’any 2009 li va obrir les portes al Premi Anuaria de Tipografia, és la Lullius que creà en homenatge a Ramón Llull. A dia d’avui el dissenyador de lletres està encara perfeccionant aquesta creació, cercant lectures actuals de la tipografia Lullius i dissenyant també els fleurons que l’acompanyen. Els fleurons (floró en català) són uns elements decoratius, ornaments i flors (d’aquí el nom, de fleur en francès que vol dir flor) que s’utilizen, moltes vegades com a marca de l’impressor o de l’editor. I demà mateix, a Palma, en el marc de la fira del llibre, Damià donarà una xerrada on explicarà tot aquest procès de creació i disseny de la Lullius.

Des de l’estudi Dúctil, Damià i els seus companys creen, dia a dia, identitats corporatives i disseny editorial, exposicions i arquitectura.

El també premi Laus ha donat una empenta i ha reforçat el valor de les lletres com a art gràfic, està contribuint a què les lletres esdevinguin quelcom més que l’eina -o la cosa- a través de la qual els nostres ulls llegeixen. Ara, les lletres i la tipografia recobren una importància, potser una mica perduda, dins de la comunicació visual, dins del món de l’art i de la creació.

Dissenyador de lletres, sí, perquè tipògraf « fa gran » i sona estrany i es confón amb topògraf…

PS. I em va semblar que Damià té una veu prou radiofònica!

PSS. I un altre dia us explicaré com Damià va dissenyar la meva M que penja a la dreta d’aquesta pantalla, un M de Margarida, una M farcida de colors com idiomes hi ha…

Inspiration

L’angoisse de la feuille blanche

Cette fameuse angoisse de la feuille blanche, que tout écrivain paraît ressentir à certains moments de sa vie professionnelle (si on peut dire ça comme ça), existe, oui bel et bien

J’en ai entendu parler à maintes reprises. Parfois on peut croire qu’il s’agit seulement d’une petite phrase prétentieuse pour faire voir que ce n’est pas un métier facile..

Je pense plutôt que tout ce qui à a voir avec l’inspiration, les métiers artistiques, qui ne dépendent que du propre cerveau risquent, donc, un jour de se trouver face à cette feuille blanche, comme ce pentagramme qui ne veut pas terminer de se dessiner, ou cette statuette en argile qui est à moitié finie.

C’est la matière grise qui rend blanc le bout de papier.

Ô mère inspiratrice, ô mère de toutes les muses, venez, descendez, dansez autour de moi pour que je puisse enfin finir mes « devoirs » à temps.

Minorque

De cavalls menorquins a terres franceses

Vet aquí un tros d’història que també format part de la Fira…

Es tracta d’una història que començà l’any 2003, sembla ser, que de vegades, la lectura d’articles periodístics, sigui quina sigui la temàtica, pot fer canviar, molt o poc, la vida d’algunes persones. Els ulls s’obren cap a nous ventanals i les inquietuds evolucionen. I això és el que més o menys va passar a Jean-Bernard i Corinne Abadie.

Els Abadie vivien tranquil.lament a la remunta de Castera, plàcidament compartien el dia a dia amb vaques lourdeses i cavalls anglo-àrabs, 25 hectàrees de praderies no massa lluny de la ciutat de Pau, al sud de França, en el departament dels Hauts-Pyrénées. Tal i com ells relaten, la mà al cor, el seu va ser un amor a primera vista. La fotografía d’un cavall de pura raça menorquina a una revista especialitzada els despertà l’interés cap a aquesta raça, encara desconeguda per a ells fins al moment. Acte seguit es presentaren a la fira Cavall-Passió d’Avinyó i allà pogueren veure, ulls ben esglaïats, a Nectar GSM, que els captivà, tant per la seva bellesa i elgància com pel seu saber-estar i la seva mirada viva.

I d’Avinyó… a Menorca, les seves ganes de conèixer de prop i de primera mà aquests sumptuosos cavalls eren fortes…descubrir Menorca, la seva història, la seva bellesa i els seus cavalls, un vertader programa turístic! Arribaren a l’illa els dies en què, ara fa precisament 6 anys es celebrava la Fira i Concours Morfològic de Cavalls de Pura Raça Menorquina, no coneixien ningú però van caure rendits a l’encant de Menorca, de l’acollida que tingueren, de la gent sincera i apassionada, i del seu amor envers els cavalls negres, un amor gairebé palpable. Resultat, en el viatge de tornada no eren 2 sinò 7, va ser allò de “arribar i empèneyer”, primera visita i 5 cavalls de pura raça comprats! La decisió estava presa, a partir d’ara, Remunta de Castera es dedicaría als cavalls de pura raça menorquina…

Una aventura que venia tot just de començar, no n’eren grans coneixedors, però vivien una espècie de fascinació, que es convertí en el motor per seguir endavant. Tenien la impressió que aquest cavall tant guapo i encara desconegut a França, podía tenir un futur dins el món de l’equitació moderna. Impressió que pogueren constatar quan començaren a treballar amb aquests cinc cavalls.

“Ensellats els cavalls descobrirem una gran disponibilitat, un cavall generós, no dòcil a primera vista però un cavall que escolta, i sobretot, molt intel.ligent… No és un cavall que té por només de veure passar una papallona…! Cavalls que es manifesten quan están una mica intranquils i que saben escoltar les nostres respostes… Impossible d’explicar en paraules, tan sols els cavallers que han muntat ho saben comprendre. Són cavalls extremadamen sociables!”, no fa falta afegir res més a les paraules de Corinne.

Ella vol deixar ben clar que aquest treball diari que realitzen, des de França, amb una vintena de cavalls de pura raça menorquina no seria possible sense tenir present l’essència menorquina i sobretot respectant les regles inculcades per l’Associó de Propietaris i Criadors de Cavalls de Raça Menorquina.

Com que no volen sortir-se del camí iniciat pels menorquins, l’any 2005 van crear el Sindicat Nacional de Criadors i Propietaris de Cavalls de Pura Raça Menorquina a França (S.N.E.P.C.P.R.Me). Amb els càrrecs de President i Secretària, ells s’ocupen dels registres de nous propietaris o criadors, de la tramitació del “Código Ganaderia”, de l’actualització del Passaport Internacional pels cavalls que viuen a França, dels actes de naixament, etc. Els resulta incondicional el recolzament que reben per part de l’Associació menorquina, i volen agraïr publicament a Nuria i Dolors, les dues interlocutores indispensables, professionals i simpàtiques, que des de Menorca aporten un gra d’arena a la vida d’aquests cavalls en terres franceses.

Una vegada per any es reuneixen en Comissió de Valoració dels Reproductors, tots els pollins de pura raça menorquina que viuen a França es presenten i els Abadie, juntament amb un jurat, vetllen per tal que tots els tràmits administratius estiguin al dia… Són dies de feina però alhora és el moment de compartir el seu amor pels pura raça menorquina.

De vegades, però, com en tota història d’amor hi ha daltabaixos, moments d’inquietud i en certes ocasions s’han de batre contra aquells que intenten esquivar les regles, Corinne i Jean-Bernard només entenen de papers legals i de regles, sempre en consonància i respecte als principies establerts per l’Associació de Criadors i Propietaris de Cavalls de Raça Menorquina. Tan és així que el futur del S.N.E.P.C.P.R.Me és una mica incert, ja que el més dur és que l’administració dels Haras Nationaux Français reconegui plenament els cavalls de pura raça menorquina, tant els pollins nascuts ja a França com els cavalls importats. Es per això que un contracte entre el bressol de la raça, és a dir Menorca, i l’administració francesa està en tràmits…

I és que la generositat de Cavall, Oki, Gypsi, Alto, Adaggio, Aria, Amadeus, Lester o Curro, entre d’altres, ben mereixen tenir els papers en regla! D’amor no els en falta, i els Abadie es passegen gojosos i cap ben alt per ciutats franceses ensenyant la doma menorquina i presentant al ritme de la música aquests cavalls negres, purs, de fortes crinères i que entren en simbiòsi perfecte amb l’home, com la que aquests dies es viurà a Es Mercadal amb la celebració de la XIVena Fira i Concours Morfològic de Cavalls de Pura Raça Menorquina.