El vals de les paraules és « l’altra » títol d’aquest bloc.
Perquè ho recordo avui? Per què em sembla que aquestes cinc paraules serveixen perfectement per descriure una de les darreres situacions més reals i més tristes que mai s’han viscut a les Illes Balears en tota la història de la democràcia. Una democràcia igual de vella o igual de jove que servidora, any endavant any endarrere, depèn de com és vulgui percebre aquesta fita per la que tant van lluitar els nostres pares. Si és vella, potser les coses s’hagin de renovar però si és jove potser s’hagi de seguir lluitant per tirar-la cap amunt. Una democràcia forta i sòlida.
Paraules que valsen. Ho visc d’enfora, ho vull entendre a mitges (de vegades és millor), no m’afecta directement, o potser sí, em sembla ridícul, crec que és trist, és insòlit i comença a ser feixuc. Aquestes paraules que tant valsen em recorden aquella lluita de Don Quixot amb els molins de vent quan ell creia que eren gegants. I això se’n diu bogeria. Una bogeria sense límits que no pretèn altra cosa que mostrar qui és el més fort de tots : que si govern i els seus polítics, que si pares desamparats, que si comunitats educatives en contra, que si mestres i professors no vençuts però rebentats i tot un poble que ja no sap cap on girar-se, el penell ha perdut el nord.
Es diu TIL en les seves sigles i Tractament Integrat de les Llengües. Llengües com a finalitat i llengües com a mitjà. Llengües àsperes i seques, que fan mal i tiren fletxes d’odi. I arriba un moment que fins i tot a jo també me’n fan de mal aquestes fletxes. La música del vals comença a descarriar. Les paraules comencen a embrutar-se. Quan l’eina de treball d’un mateix són les llengües i quan un viu en un context lingüístic diferent al matern, aquest tractament de les llengües resulta més que obvi. Com es pot imaginar voler decantar una llengua de la proximitat dels infants? Crec que tothom deu estar d’acord en què quantes més millor, com allò de « quants més serem més riurem ». Quants més idiomes coneixem, millor. Però és clar, no és fàcil. Lògic i normal. No tothom té les mateixes aptituds, encara feliços. Però sí que en una mateixa comunitat (poble) tothom viu, més o menys, la mateixa realitat lingüística i les oportunitats haurien de ser les mateixes. Imagino que aquells que rebaixen el català són insensats i van en contra del que pensen realment, així com suposo que aquells que menyspreuen el castellà (o espanyol a l’estranger) no tenen tampoc un brot de seny. I l’anglès, molt important, és clar.
I segueixen valsant les paraules.
Un no tria allà on neix. Llavors, un no tria mai la seva llengua materna. I les oportunitats s’han d’agafar, a mà de córrer el risc de perdre el tren. Jo vaig nèixer a Menorca, llavors estic orgullosa d’haver après dues llengües indiferentment. No sé com ho vaig fer, ni jo ni els de la meva quinta. Només sé que de vegades a l’escola, parlavem en menorquí i el mestre ens contestava en castellà (pequè era originàri de la península) i això en aquella època no suposava cap problema ni cap escàndol. Quan aquest exemple l’expliques a l’estranger fa molta gràcia i a la vegada estan encantats, ho veuen com una gran sort. I ho és. També lo de tenir diaris o revistes bilingües, i hop, una pàgina en català i la següent en castellà. D’exemples tots en coneixem.
Hi ha un punt que també és indiscutible i encara que molta gent, professors inclosos no ho volen confessar, jo sí ho faré. També he exercit de professora d’una llengua estrangera i si mai un conegut em diu allò de que a escola els fillets no aprenen els idiomes i que és un desastre, jo li contestaré que té raó. I no creuré que és perquè jo som una ensenyant mediocre, no (o no únicament). El fet és que entrar en una classe de trenta o més alumnes amb la finalitat d’ensenyar una llengua és més bogeria que la de Don Quixot, per molt que siguis un gran pedagog i dominis la llengua més que a la perfecció. Es una pèrdua de temps i no hi ha mètode que valgui. I això tan a Menorca com a Liverpool com a Berlin.
I el problema és que els polítics, molts, tenen sempre ganes de divertir-se, sí, jo crec que és això, ells quand pugen al govern van a xauxa (aquell país imaginari on tothom té el que desitja). I a veure qui riu més. Després, quan tornen a casa (o de camí als jutjats) les coses comencen a canviar de color. Però menstrestant les paraules i les llengües segueixen valsant i ara ja, tots començam a tenir molt de mal de cap de tants valsos que hem sentit.
Quan tornaran de xauxa i se n’adonaran que l’educació no és cosa d’ells?
