El silenci és temps de reflexió, com un parèntesi hivernal que ens condueix a arreplegar-nos en nosaltres mateixos, ja sigui empesos pels cops de vent que ens animen a quedar-nos a casa o bé intentant retrobar algún moment de pausa, com quan dèiem “kit-kat”, descans, temps mort. Vet aquí, llavors, que he de confessar no haver agafat paper i boli per fer un dels meus húmils escrits per Ultima Hora des de fa unes quantes setmanes. Però Sant Tornem-hi, a punt de començar una nova primavera, entre documents i traduccions he fet baixar les muses de la inspiració.
Em diuen a cau d’orella, entre glop de sidra i mossegada de crêpe, que és, potser, hora de fer balanç d’aquest període de fredors, neus i aigües. Un hivern rigorós, llarg i dur per a Menorca. Com si la neu caiguda fa unes setmanes volgués participar de la tristor econòmica que jau arreu de l’illa, dels problemes de transport aeri, de cotxes de lloguer a la baixa i preus a l’alça, de faltes de metges… i segurament alguna altra cosa que se m’oblida. No és el meu paper el d’afegir llenya al foc ni de jugar a l’advocat del diable però m’agradaria expresar el meu sentiment envers aquestes notícies que darrerament ens toquen massa de prop i massa repetidament.
Quan els matins, des de terres bretones, m’afanyo a llegar els diaris, amb ganes i il.lusió de saber el que passa al meu tros de terra, no puc deixar de sentir un sentiment de pena, compassió, d’impotència també. Ja es sap que vist d’enfora però amb el cor ben a prop, amb retrocès i la distància que forçosament posen els mil kilòmetres que em separen de Menorca, tot es sent i es viu d’una altra manera. I comença a ser massa evident que ara les coses no van bé. Quan un viu entre els turistes “potencials”, entén ràpidament que Menorca és un producte complicat. Menorca ara no es vén bé. Pocs avions i cars on no pots gairebé transportar res, cotxes de lloguer en poca quantitat, si un es posa un poc “greument” malalt no sap si tindrem avió, avioneta o helicopter (ja m’he perdut), les Web de recerca d’oferta cultural no són massa explícites, etc. I ara en temps de Quaresma em ve aquella imatge de treure un peu cada semana a s’Avia Corema, i tenc la sensació que a poc a poc esteim treient peus a Menorca, només em queda resar que li tenguin preparada una bona garrossa, si no, no sé com ho farem!
Sembla enfora aquell temps daurat de l’illa, quan al segle XVIII, Menorca era festejada per anglesos i francesos, quan el comerç s’emparava de la conca del Mediterrani i que Menorca n’era un punt estratègic. I és que no gaire lluny de casa meva, al Golf del Morbihan, es troba Belle-Ile, illa que pel Tractat de Paris va ser intercanviada amb Menorca, i és clar, quan vaig a visitar-la no puc deixar de pensar en la Illa Bella, o Polida com diriem noltros, qué és i sempre ha de ser Menorca. Han passat molts anys d’això i ja són figues d’un altre paner, que veurem més endavant. I és que simplement voldria que tots recordéssim i tractéssim Menorca amb els adjectius més positius i més emprenedors que només ella es mereix.
Perquè aquesta nova primavera que se’ns presenta no ha de ser més que el principi d’un final, dibuixem Menorca amb un gran somriure i somiem-la com la més bella de les coses!
