Pedres sorgides del sol, paraules que emanen del cel, aire entre els espais. Llums i ombres. El combat de l’àngel del mestre Delacroix dóna la benvinguda a un espai de pedra que s’obre al món. Capella contra capella, artista contra artistes. Art i més art. L’església de Sant Sulpici en el cor de barri llatí parisí ha estat per uns dies l’amfitriona que ha cedit l’espai al joc poètic que Nuria Román i Laetitia Lara creen tot treballant les pedres. Unes pedres que sorgides de Menorca viatgen contra temps, buscant només aquest espai que pugui transmetre alguna cosa a l’home.
Organitzat per l’Associació d’artistes del 6ème arrondissement, i en el marc de la mostra Lletres, Esculptura i Poesia, Lara i Román reuneixen una sèrie d’obres que improvitzadament col.locades transmeten un món de màgia i on les pedres sobtadament es posen a parlar. Les artistes es converteixen així en fidels missatgeres de l’essència humana. Combinant la lleugeresa de les pedres minuciosament suspeses de l’aire de Román amb la força de la pedra curadament posada com si de un monolit es tractàs de Lara, les dues artistes, menorquines de cor, es converteixen en les guardianes del temps i ens retornen a aquesta terra entesa com orígen de la vida.
En un marc incomparable, entre els clarobscurs de la capella del Peristil d’una de les esglésies més emblemàtiques de la capital francesa, on el fred de l’hivern parisí cala bé dins els ossos al costat dels gruixuts murs que vigilen les pedres de Menorca, Nuria i Laetitia conten com els orígens d’aquesta obra són ben menorquins. Segurament si aquestes dues dones no haguessin descobert Menorca, els Espais de pedra no serien, no existirien. Per dues persones vingudes de ciutat, de Paris i Madrid, on la gent perd una mica la conexió amb la terra i on l’Home urbà necessita de vegades una brúixola per no perdre de vista l’essència primària de la vida, ha estat vital el contacte amb l’illa. A Menorca les pedres encara parlen. Entre les pedres sorgeixen converses força interessants. El seu és un llenguatge creat. No serveixen els mots sinò aquests retalls de granit i de pedra calcària que ens porten lluny. Un entra a la capella i es troba amb una imatge esplèndida, plena de musicalitat, amb aires i formes arrodonides que canten enmig del silenci.
L’Home i la mare Terra, el medi urbà i les mans, la tècnica i el saber-fer de les dues artistes que han portat un tros de Menorca una mica més enllà. Perquè amb ganes i perseverància s’arriba lluny. Igual que fan les pedres, que amb anys al damunt, sempre acaben dient alguna cosa, és pedra viva, que ens dóna una lliçó de vida. Des de l’illa de l’aire i de la pedra, allà on encara jauen a l’ombra del sol o de la pluja, rincons inoblidables que ens transporten als principis dels nostres dies; allà on caminant un s’ensopega amb pedres que tenen un significat i allà on un sempre té la sensació de ser el primer en descobrir el tròs de Terra. Es així com defineixen les dues artistes la seva font d’inspiració que és Menorca.
La mostra s’ha pogut visitar durant un mes i aquesta setmana clou l’exposició amb la projecció d’un curtmetratge sobre el procés de creació i instal.lació, la realitzadora francesa xxxxxxxxx es traslladà a Menorca per filmar la creació de Lara i Román. La combinació entre lleugeresa i força dóna una magnitud excepcional al conjunt de l’obra de les dues artistes que un bon dia, ja fa uns quants anys es trobaren i de llavors ençà han vist com les seves respectives creacions s’anaven buscant. Com un joc de complements, on una idea, una creació en crida una altra, per acabar component una espècie de puzzle de marca menorquina.
