Ja està, ja ha tornat arribar el moment de somniar, ulls ben oberts, amb aquestes nostres festes que tant esperam. Es com si l’inici d’any no comencés el primer de gener sinò dia vint-i-quatre d’agost… tots i totes, ferreriencs de qualsevol edat comptam els dies que falten pel gran esclat.
Quan sembla que dos mil dotze ha estat un any un poc complicat per les nostres terres, quan els més pessimistes diuen que ja res no funciona, que fins i tot sa nostra llengua està amenaçada, que de doblers no en tenim ni un, i quan d’altra banda els més crèduls diuen que les coses només poden anar a millor, fa falta sobreposar-se a tot tipus d’entrebancs i dir i pensar fort que Sant Bartomeu ningú ens el treurà. Perquè les coses de cor sempre romanen ben arrelades i faci sol o faci trons el so del fabiol ens recorda que venim tots d’un mateix poble.
Un poble que unit ha sabut sempre avançar, un poble emprenedor, solidari, festiu i d’ànima oberta. Açò ho sabem amb més força tots aquells ferreriencs que vivim enfora. Tots aquells que vivim el dia a dia a través del telèfon, dels nous mitjans de comunicació via Internet, tots aquells que mos dedicam, a més a més, a ésser, en certa manera, ambaixadors de Ferreries i de sa nostra Menorca estimada. Perquè ho podeu ben creure, sempre tenim mel a sa boca quan xerram de “ca nostra” i quan podem explicar que és una sort que hem tingut d’haver après dues llengües a la vegada. Es per açò que hi ha moments complicats, quan veim que les coses no van com haurien d’anar, quan no tothom arriba a finals de mes, quan n’hi ha que troben obstacles administratius i quan davant d’un canal de televisió estranger ens mostren la cara menys amable d’allà d’on noltros venim, d’enfora tot es viu diferent, amb impotència i amb més sensibilitat.
Lluny de la ignorancia, sabem idò, que Sant Bartomeu és com un parèntesi redemptor que durant tres dies intensos i uns quants més de preparació torna al poble la seva essència principal. Es quan deim allò de “per Sant Bartomeu tothom és amic”, i és ben ver, guardant sempre una certa confiança en que Sant Bartomeu ho serà tot l’any.
A ca meva Sant Bartomeu hi és tot l’any. Allà enfora, d’on ara escric aquest article i mentre plou i està gris, pens amb la calor d’un poble com Ferreries, d’un poble com el meu on he tingut sa sort de nèixer i crèixer i on, de moment, puc tornar encara sempre per aquests dies tan assenyalats. Ara ho puc compartir amb una persona que no xerra sa nostra llengua però que viu ses festes com qualsevol ferrerienc. Encara no hem arribat a Menorca però pomada ja n’hem begut i menjat avellanes i cuixot, ja no fa falta que jo ho expliqui, n’hi ha que ho fan millor que jo. I és que quan volem sabem transmetre sense paraules lo que és i lo que significa ser un bon ferrerienc i un bon santbartomeuer.
Hauria pogut escriure un article sobre cavalls i sobre cavallers, música i avellanes, pols, suor, pomades i serrellets que adornen els carrers, hauria pogut escriure sobre el jaleo i ses canyes verdes, o sobre fer tronyelletes a n’els cavalls… però el cor m’ha dictat versar amb tota humilitat sobre jo, sobre ells i elles, voltros i noltros, sobre tots els que coneixem Ferreries i somniam en què Sant Bartomeu ho podría ser tot l’any, sense coces de cavall ni estirades de brida!
