Un diumenge de setembre al matí, els ulls perduts en els núvols de cotó del cel. Al carrer les finestres estàn encara tancades. Tan sols es sent de lluny un petit soroll intermitent que de ben segur deu ser un despertador programat tot dolçament. Res més, ni tan sols es sent el flaire àcid d’un café.
Aquest silenci és potser poc habitual per alguns de nosaltres. Al carrer sempre hi ha aquell enrenou del cotxe qui passa, el murmuri de la gent que xerra. Però no, ni una sola ànima que pugui rompre aquest pas silenciós del temps. De l’estiu que se’n va, de les primeres pluges que anuncien la tardor i el final, per molts, del sempre tan desitjat descans anual.
El petit vent comença a bufar entre els terrats, sembla xiuxiujar-nos alguna cosa a cau d’orella. Fins i tot semblem entendre el que ens diu. Els gats miolen i somnien en silenci com ells tan bé saben fer. Per entre les persianes del veïnat veiem un home que dorm, o potser només o fa veure, car els seus ulls papallonegen. Suau manera de contribuir al silenci, com si volguéssim encara estirar el temps abans d’endisar-nos de ple dins de la voràgine de l’hivern.
Però sobtadament, allà, defora, sorgeix no es sap ben bé d’on, el soroll de l’aigua que bull, els bons dies de la gent que va al mercat, i fins i tot aquell avió que sentim de rerefos i ens fa pensar en aquelles persones que estan fora i que sembla també cantar-nos una cançó.
I és que aquests dies, quan tothom torna agafar el ritme de la vida, quan les escoles obren les seves portes, els llibres donen lliçons i cadascú retroba el seu lloc de feina, sembla que tots tenim por d’aquesta rutina. Contràriament, podem pensar, que justament, aquest dia a dia està fet de petits detalls que ens fan la vida més feliç.
Ens ho mirem de l’angle que ens ho mirem, podem adorar aquest quotidià, les coses que feim mil vegades, incansablement, els gestos que es repeteixen una i altra vegada, els moments que ja coneixem:
M’agrada, cada matí, quan el despertador sona perquè se que encara em queden deu minuts per fer el mandra. Deu minuts encara d’estar al paradís
M’agrada la primera gota d’aigua calenta que surt de la dutxa i cau entre els meux cabells
M’agrada l’olor del café que la gent a corre-cuita i escalfant-se les mans es va bevent mentre pensa en el dia que comença
M’agrada veure els fiets com somriuents se’n van a l’escola, carregats d’estris i també carregats d’il.lusió
I encara m’agraden tant i tant d’altres coses rituals i quotidianes. Perquè al cap i a la fi, aquestes coses són les que salen les nostres vides. Perquè aquest estiu que s’acaba, on hem sentit parlar de manca de turistes, de crisis, de grips i de calor i quan ara, quan sembla que l’any comença de bell nou, i sentim encara parlar de manca de turistes, de crisis, de grips i de les pluges generoses que aquests dies arriben a les nostres terres, poguem retrobar-nos amb aquest cada dia que tant ànsiosament estavem tots esperant.
