Minorque

De cavalls menorquins a terres franceses

Vet aquí un tros d’història que també format part de la Fira…

Es tracta d’una història que començà l’any 2003, sembla ser, que de vegades, la lectura d’articles periodístics, sigui quina sigui la temàtica, pot fer canviar, molt o poc, la vida d’algunes persones. Els ulls s’obren cap a nous ventanals i les inquietuds evolucionen. I això és el que més o menys va passar a Jean-Bernard i Corinne Abadie.

Els Abadie vivien tranquil.lament a la remunta de Castera, plàcidament compartien el dia a dia amb vaques lourdeses i cavalls anglo-àrabs, 25 hectàrees de praderies no massa lluny de la ciutat de Pau, al sud de França, en el departament dels Hauts-Pyrénées. Tal i com ells relaten, la mà al cor, el seu va ser un amor a primera vista. La fotografía d’un cavall de pura raça menorquina a una revista especialitzada els despertà l’interés cap a aquesta raça, encara desconeguda per a ells fins al moment. Acte seguit es presentaren a la fira Cavall-Passió d’Avinyó i allà pogueren veure, ulls ben esglaïats, a Nectar GSM, que els captivà, tant per la seva bellesa i elgància com pel seu saber-estar i la seva mirada viva.

I d’Avinyó… a Menorca, les seves ganes de conèixer de prop i de primera mà aquests sumptuosos cavalls eren fortes…descubrir Menorca, la seva història, la seva bellesa i els seus cavalls, un vertader programa turístic! Arribaren a l’illa els dies en què, ara fa precisament 6 anys es celebrava la Fira i Concours Morfològic de Cavalls de Pura Raça Menorquina, no coneixien ningú però van caure rendits a l’encant de Menorca, de l’acollida que tingueren, de la gent sincera i apassionada, i del seu amor envers els cavalls negres, un amor gairebé palpable. Resultat, en el viatge de tornada no eren 2 sinò 7, va ser allò de “arribar i empèneyer”, primera visita i 5 cavalls de pura raça comprats! La decisió estava presa, a partir d’ara, Remunta de Castera es dedicaría als cavalls de pura raça menorquina…

Una aventura que venia tot just de començar, no n’eren grans coneixedors, però vivien una espècie de fascinació, que es convertí en el motor per seguir endavant. Tenien la impressió que aquest cavall tant guapo i encara desconegut a França, podía tenir un futur dins el món de l’equitació moderna. Impressió que pogueren constatar quan començaren a treballar amb aquests cinc cavalls.

“Ensellats els cavalls descobrirem una gran disponibilitat, un cavall generós, no dòcil a primera vista però un cavall que escolta, i sobretot, molt intel.ligent… No és un cavall que té por només de veure passar una papallona…! Cavalls que es manifesten quan están una mica intranquils i que saben escoltar les nostres respostes… Impossible d’explicar en paraules, tan sols els cavallers que han muntat ho saben comprendre. Són cavalls extremadamen sociables!”, no fa falta afegir res més a les paraules de Corinne.

Ella vol deixar ben clar que aquest treball diari que realitzen, des de França, amb una vintena de cavalls de pura raça menorquina no seria possible sense tenir present l’essència menorquina i sobretot respectant les regles inculcades per l’Associó de Propietaris i Criadors de Cavalls de Raça Menorquina.

Com que no volen sortir-se del camí iniciat pels menorquins, l’any 2005 van crear el Sindicat Nacional de Criadors i Propietaris de Cavalls de Pura Raça Menorquina a França (S.N.E.P.C.P.R.Me). Amb els càrrecs de President i Secretària, ells s’ocupen dels registres de nous propietaris o criadors, de la tramitació del “Código Ganaderia”, de l’actualització del Passaport Internacional pels cavalls que viuen a França, dels actes de naixament, etc. Els resulta incondicional el recolzament que reben per part de l’Associació menorquina, i volen agraïr publicament a Nuria i Dolors, les dues interlocutores indispensables, professionals i simpàtiques, que des de Menorca aporten un gra d’arena a la vida d’aquests cavalls en terres franceses.

Una vegada per any es reuneixen en Comissió de Valoració dels Reproductors, tots els pollins de pura raça menorquina que viuen a França es presenten i els Abadie, juntament amb un jurat, vetllen per tal que tots els tràmits administratius estiguin al dia… Són dies de feina però alhora és el moment de compartir el seu amor pels pura raça menorquina.

De vegades, però, com en tota història d’amor hi ha daltabaixos, moments d’inquietud i en certes ocasions s’han de batre contra aquells que intenten esquivar les regles, Corinne i Jean-Bernard només entenen de papers legals i de regles, sempre en consonància i respecte als principies establerts per l’Associació de Criadors i Propietaris de Cavalls de Raça Menorquina. Tan és així que el futur del S.N.E.P.C.P.R.Me és una mica incert, ja que el més dur és que l’administració dels Haras Nationaux Français reconegui plenament els cavalls de pura raça menorquina, tant els pollins nascuts ja a França com els cavalls importats. Es per això que un contracte entre el bressol de la raça, és a dir Menorca, i l’administració francesa està en tràmits…

I és que la generositat de Cavall, Oki, Gypsi, Alto, Adaggio, Aria, Amadeus, Lester o Curro, entre d’altres, ben mereixen tenir els papers en regla! D’amor no els en falta, i els Abadie es passegen gojosos i cap ben alt per ciutats franceses ensenyant la doma menorquina i presentant al ritme de la música aquests cavalls negres, purs, de fortes crinères i que entren en simbiòsi perfecte amb l’home, com la que aquests dies es viurà a Es Mercadal amb la celebració de la XIVena Fira i Concours Morfològic de Cavalls de Pura Raça Menorquina.

Inspiration

El que resta d’ella

El vaixell, les escales, les anades i les vingudes, el fet de nedar entre dos oceans. La il.lusió de les retroballes, les papallones a l’estomac, l’anyorança, els somriures i les llàgrimes, donen pas, de vegades, a contes com aquests:

Guardo d’ella un poc de la seva veu, que ressona en el meu cap, quan amb una mica de misteri li demano la seva opinió sobre algún tema concret, tot i sabent, de sobres, que no m’agradarà sentir el que diu. Són frases que surten d’una veu rompuda, gastada pel pas del temps, com si, sigui l’hora que sigui, sembli despertar del bell mig d’un somni.

Guardo també la imatge de les seves celles, daurades i arquejades que per sobre dels seus ulls blau-cel exerceixen de guardians de tots aquells que anem encara passejant àgil i innocentment. Entre els dits, aguanta una de les agulles llargues i gruixudes o curtes i més primes que empra per teixir els trossos d’història que encara s’han d’escriure.

Veig també encara aquella gran tassa de porcellana amb petites flors blaves que semblen nedar dins d’aquella sopa de llet amb trossos de pa, com si es tractés del més gran dels àpats. I és que només les filletes que han fet bonda tenen el privilegi d’assistir a aquest ritual matiner, orgulloses de contemplar un objecte tan fràgil, una mirada tan débil.

Els meus records guarden també l’olor d’aquella cuina embatumada d’estris i menjars allà on passaven la majoria d’esdeveniments importants, com si el fet de tenir la panxa plena ajudi a millor assaborir les alegries o a ofegar més fàcilment les penes de la vida diària.

Guardo l’amor de l’un per l’altre quan endiumenjats i ben perfumats s’afanyaven a fer el volt del dia, mà dins mà, o cabells al vent damunt la vella motocicleta. Un amor que encara no s’ha exhaurit, que perdura i s’escampa a través les flors que aquests dies llueixen com el més resplendent dels estampats del camp menorquí.

Si és veritat que els dies passen emportant-se amb ells manats d’alegries, de rialles, d’enigmes per resoldre i de noves experiencies, també em demano a cada instant si arriba el dia en què el cor deixa de penar.

Inspiration

Le beau regard du soleil

Et en ces journés printanières qui s’annoncent timidement, entre nuage et éclairci, un peu de poésie…

Quoi qu’il se passe
Quoi qu’on en dise,
Le soleil continuera à se lever tous les jours
Pour remplir nos cœurs de joie et de bonheur,
D’amour et de tristesse
De sourires et de tendresse.

Des petites étincelles verront le jour
Par le regard de cet autrui qui est en nous
Mais qui est aussi ailleurs,
Parce que jadis il errait
Dans des camps pleins de fleurs
Toujours arrosés de l’eau pleine de vie.

Quoi qu’il se passe
Quoi qu’on en dise,
Le soleil continuera à se lever tous les jours
Pour remplir nos cœurs de joie et de bonheur,
De plaisirs et de douleurs
De mystères et d’enchanteurs.

Jamais avant autant de rayonnements
Avaient caressé le plus profond de l’être
Or la vraie amitié ne s’enfouit pas
Elle jaillit de l’âme secrète
Pour chanter les vieilles promesses
Bien gardées sous l’ombre d’une falaise.

Quoi qu’il se passe
Quoi qu’on en dise,
Le soleil continuera à se lever tous les jours.