D’après le livre Les Prisonniers de Cabrera de M. Peyramaure, d’après l’histoire, d’après la vie, d’après la mémoire des gens… :
Faisons revivre un épisode de désolation, entre l’Espagne et la France…
Avril 1809. Napoléon est en train de conquérir l’Europe. Laurent de Puymège raconte sa vie, son quotidien de soldat sur des terres espagnoles, des batailles et des amours pour une ardente espagnole. Mais bientôt la vie va bousculer. Avec quelques 13 000 compagnons d’infortune, ils sont tous abandonnés sur l’île de Cabrera, au sud de Majorque, vraie prison à ciel ouvert. ( Les Prisonniers de Cabrera , M. Peyramaure, Presses de la Cité, 2009)
D’après certains historiens, Cabrera devient le premier vrai camp de concentration de l’Histoire, la belle île rocheuse et aujourd’hui parc naturel, a donné mort à des milliers de Français. Ils ont du survivre dans des conditions inhumaines. Le cannibalisme a existé, ils ont tout fait pour survivre, mais cela n’a pas été suffisant seulement 3000 d’entre eux ont pu rentrer sain et saufs…
200 ans plus tard, les Baléares rendent hommage à ces soldats Français qui ont tout donné pour leur patrie, des expositions s’organisent A la mémoire des Français à Cabrera pour faire justice avec l’une des époques les plus noires des Iles.
Dos-cents anys ja han passat però encara segueix present en la memòria de la gent. He sabut per la premsa illenca que al Museu de Menorca es pot visitar fins al proper 28 de juny una exposició d’Andreu Terrades (Palma, 1947) que sota el títol Cabrera i a través de les seves pintures i esculptures pretén mostar al public menorquí un dels períodes més negres de la història de les Illes. Es tracta del captiveri sofert per milers i milers de soldats francesos després de la caiguda de Napoleó a Bailén. Gairebé sempre, aquest tipus d’esdeveniments marquen el destí de les dues, o més, nacions implicades. Però el que més marcà en aquest cas fou la no-vida durant quatre anys d’homes, i també dones, tancats en una illa, a Cabrera, que com molts d’ells deixaren dit, era ben bé una presó a cel obert.
Curiosament i mentre a les illes, a través d’aquestes exposicions i d’altres actes organitzats per part del Govern s’intenta no oblidar aquest moment de la història, aquí a França també es recorda el mateix tros del segle XIX. Se n’ha sentit parlar a la ràdio però sobretot caldria esmentar un dels llibres publicats recentment, es tracta de Les Prisonniers de Cabrera, a Presses de la Cité i escrit per l’historiador Michel Peyramaure (documentat a partir d’obres com L’emperador o L’ull del vent de Baltasar Porcel (2001) o Un dia de colera d’Arturo Pérez-Reverte). L’autor, per boca d’un dels soldats empresonats fa reviure els cinc anys de completa desolació que Cabrera donà a tots aquest homes i dones:
Abril 1809. Napoleó conquereix Europa. Laurent de Puymège conta la seva vida, el seu quotidià de soldat francés en terres espanyoles, les seves batalles, el seu amors per una jove espanyola… Però de sobte la vida dona un gir. Juntament amb 13 000 companys d’infortuni, tots seràn abandonats a l’illa de Cabrera, que passà a ser una vertadera presó a cel obert. Segons alguns historiadors Cabrera es convertí així en el primer camp de concentració de la Història, la preciosa illa rocosa i actualment Parc Natural donà mort a milers de persones. Els soldats francesos visqueren sota condicions inhumanes que donaren lloc, fins i tot, al canibalisme i feren que els presoners començaren a engolir els propis excrements. Sobren les paraules. Lluitaren per sobreviure però només uns 3000 homes aconseguiren tornar sans i estalvis al pais.
Segurament fou tan sols una coincidència de la vida, l’atzar del moment que volgué que aquests soldats desembarcaren a Cabrera i no a Menorca. De fet a Cabrera no hi havia llatzaret i a la nostra illa sí. En aquell moment el llatzaret de Menorca estava ocupat per soldats espanyols ferits també per causa de la Guerra de la Independència i que havien enviat des del port de Tarragona. No hi havia més cabuda i fou així com s’optà per Cabrera, fou així com es creà el primer llatzaret a cel obert, presó, captiveri, hospital sense metges, estança sense portes.
Llarg període que quedà gravat en la memòria dels captius, al punt que a França es poden trobar topònims estil “Moulin de Cabrera” o sobrenoms com el de “le Cabrera”. I és així com, de banda i altra, aquest any la memòria ha reviscut i hem pogut recordar una etapa més de sa nostra terra, la que ens ha conformat a tots, balears i menorquins, la que ha volgut que avui dia siguem com som.
