Ja fa uns anys, quan una bona amiga va tenir el seu primer fill, ella i jo vam tenir una conversa força interessant sobre el bilingüisme dels nadons i l‘aprenentatge de les llengües des de ben petits. La meva amiga és de nacionalitat polonesa i el seu marit és espanyol, viuen a Madrid, per situar-vos. Amb tota lògica i com és natural davant d’un esdeveniment com aquest, el de tenir un primer fill, vull dir, la meva amiga tenia molts dubtes quant a la manera en què aquest nen aprendria les llengües, en fi, en quin context lingüistic viuria el seu nadó. Una cosa la tenia clara, ella li parlaria polonés i ell espanyol, però, hi havia uns límits a establir? Li havia de parlar sempre en aquesta llengua, qualssevol que fossin les circumstàncies? Perquè és clar, segons com es miri, el fet de parlar en la teva llengua materna al teu fill davant la familia política o amics, per exemple, pot ser entès com una falta de respecte o mala educació, tenint en compte que aquesta gent no entén res de la llengua de la mare.
Una altra dona, anglesa i casada també amb un espanyol, mare de tres jovenetes ben eixerides, em comentava que l’anglès el vivien com una LLENGUA SECRETA entre elles, i fins i tot em confessava no haver-lis parlat sempre en anglès. Justament ella era d’aquelles que pensa que parlar davant la gent als teus fills en una llengua que només ells entenen és de mala educació. A la vegada que deia que per altres families és tot al contrari, mai canvien de llengua sigui quina sigui la situació en què es troben.
La meva amiga polonesa no va voler endinsar-se en la lectura dels tants i tants llibres que existeixen sobre el tema per por d’ofegar-se enmig de tanta informació. Va preferir fer les coses de manera natural.
Fa un temps el tema del bilingüisme dels infants d’edat tendre estava vist com un problema. Experts afirmaven que l‘aprenentage matiner de diferents llengües podia comportar problemes de dislèxia. I actualment sembla ser al revés : els nens que des de ben petits desenvolupen l’aprenentatge d’una segona llengua estan més predisposats a l’adquisició d’una tercera i fins i tot quarta llengua. Ja és sap, això és com la sal, per segons quins metges és bona i per d’altres no…
A mi, però, hi ha un aspecte que si m’intriga més : l’aprenentatge d’una llengua va de la mà d’una dimensió afectiva. Si el nadó es sent més proper d’un dels dos progenitors potser desenvoluparà més aptituds i més gust cap a una llengua que cap a una altra? Personalment no crec que sigui completament cert ja que, normalment, aquestes families bilingües viuen en un dels dos països de les llengües, és a dir que una de les llengües no es parlada en l’àmbit social i queda relegada a l’àmbit familiar. O sigui que els factors a tenir en compte són més i no tan senzills com pot semblar.
Al cap i a la fi, el més important per una familia on el nen creix en un entorn bilingüe, i sobretot quan un dels progenitors no parla la llengua de l’altre, és justament que els pares es posin d’acord, que s’estableixin unes certes normes entre ells sense implicar-hi el nen per no caure en malentesos ni discòrdies. Així és segur que el nadó creixerà en un entorn bilingüe de manera natural i relaxada afavorint-li l’interès per les llengües.
