Allà fora, més enllà de la finestra, s’escolta una pluja fina i suau que ressona sobre l’enrajolat dels carrers. Potser està demanant d’entrar, potser està enfada o potser, simplement perquè és pluja, el fet de colpejar contra les finestres de la gent no és més que pura diversió.

La sala d’estar omplerta de papers de seda, de mil i un colors. Una enfilada de notes surten valsant de la cadena musical, mentre, a l’instant, una espelma desprèn un perfum sintètic a preu d’or que es suposa fer recordar l’olor de les flors. L’aire i l’ambient comencen a tenir gust de sucre i d’avet acabat de collir. El mal temps ha fet que el dia s’escurci, però, aquesta vegada, sembla haver-se posat d’acord amb el decorat del moment. Avui, la casa es deixa emportar per un disc anomenat “felicitat cassolana”.

Amb roba acuradament escollida per semblar completament informal, va gesticulant i fa moviments al voltant d’aquest arbre de Nadal com un pintor entorn del seu model. Les garlandes de Nadal són alguna cosa de ben important i seriós, tant, que la noia es permet, fins i tot, de rosegar un floc rinxolat dels seus negres cabells quan no aconsegueix escollir l’adorn adequat per tal branca, o lluitar contra el buit que s’ha format entre dues bolles que pengen de l’arbre.

Ell la mira. Ell la deixa fer. Entre insuportable i tendre alhora, amb aquesta mania que té de fer viure i fer existir les coses que tan sols viuen i existeixen dins la imatge que ens feim d’elles. Aquesta manera tan artificial de fabricar records.

Per tal que tot fos perfecte als ulls de la noia, ell sap que hauria de compartir aquest moment amb ella. Que la cara s’il.lumini en el moment de posar aquell llumet, agafar-la entre els braços i dir-li quant se l’estima. Jugar a la felicitat, com si la felicitat fos això.

Allà on ella sembla fer renèixer els seus records d’infantesa, en aquest procés complexe de construcció de les decoracions kitsch i de les garlandes metal.litzades, ell no hi veu altra cosa que un arbre mort cobert d’oripells ridiculs. Malgrat tot, ell posa de la seva part, ha anat a la tenda a comprar l’arbre de Nadal. Li ha triat sota una pluja esgarrifosa, enmig de tot un bosc d’arbrets sacrificats, encara verds, amuntegats els uns contra els altres, com si intentessin resguardar-se del fred abans d’acabar els seus dies ofegats per les bolles, els turrons i els massapans.

Cada any el mateix ritual: ell mira com ella va fent, la seva estimada, i cada any, culpabilitza pel fet de trobar-la estúpida. També li sap greu, quan la veu amb aquests ulls espurnejant davant de la gran estrella que corona el cim de l’arbre, li agradaria que guardés l’entusiasme de la seva mirada per coses més tangibles. Com per exemple, amb la música de Chopin que només ha escollit per donar un últim retoc a l’estampa nadalenca, sense adonar-se que es tracta d’una marxa fúnebre, i com si sentís una vulgar música d’ascensor.

Agenollada vora les branques més baixes, afanyant-se per trobar el vals ideal d’una de les garlandes idiotes, ella fa veure no adonar-se de res. Tota l’energia del cap de setmana l’ha reservat per aquest moment, res la distraurà. Ordre del dia: decorar l’arbre de Nadal, i cercar, un any més, on s’amaga aquesta màgia que es suposa ha de sorgir d’un avet més proper de l’agonia que d’altra cosa. Per milions de persones, el ritual de l’arbre és un moment de joia, per ella, llavors, també. Per què ella no hauria de tenir dret a aquest instant de felicitat fàcil?

Ella vol aquesta part d’alegria, s’hi posa amb totes les seves forces, però no funciona. Ha fet l’impossible per recrear una atmòsfera, del forn surt un flaire de Nadal que s’està preparant. Perquè tot sigui perfecte, ella ha fet fins i tot brillar els seus ulls com si parlessin el llenguatge de la joia, i fa com si tot l’interessés molt.

Sap, però, que a tan sols un passos de l’arbre ell romàn assegut a la butaca, que la mira i la troba estúpida. Ella voldria que fés un esforç per entendre-la i ajudar-la una mica. Sense ell potser a aquesta salsa Màgia de Nadal li falta un ingredient determinant. I potser només, la clau està en que ell l’ajudés a triar el lloc d’on penjar la bolla de color blau, i ja tot estaria clar.

Al cap i a la fi no en tenim ni idea, potser, però, sigui tant senzill com això: la companyia d’algú per tenyir l’arbre de colors i garlandes, farà segurament convertir aquest avet moribund en Arbre de Nadal…