Langues

Saber diferenciar les llengües

No sé per quins set sous a la gent li costa tant d’entendre. De xerrar xinès no en sé o sigui que crec que m’explic bastant bé, potser m’hi hauria de posar a estudiar xinès ara que la Xina va guanyant terreny, però bé, açò ja són figues d’un altre paner, jo a lo meu… Com deia, em costa assumir que molta gent, a l’estranger, no arribi a fer la diferència entre català i castellà com tampoc saben fer, de vegades, la diferència entre castellà i espanyol. Però sabent que en segons quins sectors, a Espanya, la diferència entre castellà i espanyol també suscita espurnes bellugadises, és més fàcil llavors entendre, en certa manera, que a fora costi el doble trobar resposta a aquesta equació. Jo som d’aquelles persones a qui poc importa el nom si un sap el que hi ha dedins; si et diuen que menges confitura de maduixa però tu pel sabor saps que és confitura de móra, passa res ? no, segurament si tens prou fam no deixaràs de menjar-ne. I sinó que ho diguin als pobres filipins devastats pel tifó.

A part de no entendre, o només un poc, si hi ha o no diferència entre espanyol i castellà, tampoc no entenen que venint d’Espanya no xerri a la meva filla en espanyol sinó en menorquí, o català, tampoc entrarem en aquest debat que em sembla ja més vell que Matusalem i tan obvi com dir que calcetins és a Ferreries lo que calces són a Ciutadella i que les calces de Ciutadella no s’enfilen per allà mateix que les calces de Barcelona. I açò de que no ho entenguin passa per la simple raó que França, allà on visc, és un país bastant molt centralista i que les llengües dites regionals ja fa temps que les van van arraconar. Les van arraconar tant i tant que els joves d’avui en dia ja no saben de la seva existència. Ho podeu comprovar posant els peus dins un Institut i demanant quantes llengües hi ha a França. A França francès i ja està. Si després demanau quantes llengües es parlen a Espanya començaran a dubtar, n’hi haurà uns quants que pel fet de conèixer molt bé la part turística de la Costa Brava diran que català, a d’altres els sóna País Basc i diran que allà també hi ha un idioma diferent, i de Galicia gairebé ningú en sabrà res. A més, a França, van tenir la mala idea de designar totes les llengües regionals (com el bretó, el provençal, el gallo, el gascó, etc) amb un nom lleig, molt lleig: patois, que actualment és una paraula més bé pejorativa i que es podria traduir per dialecte si volem ser simpàtics, per argot si ho volem ser menys i fins i tot s’empra en el sentit de galimaties (és a dir, discurs confus i enrevessat)! Evidentment amb aquest nom de patois, l’estima que tenen cap a les seves llengües regionals gairebé del tot oblidades s’apropa al zero en una escala de un a deu.

I jo venga repetir que parlo, rall o xerr a la meva filla en català perquè és sa meva llengua materna, però que el castellà (que no és el mateix) també el xerr molt bé, que he decidit xerrar-li en menorquí (recordem, català) perquè és sa meva llengua de cor i em surt més fàcilment lo de “son, son, soneta, soneta vine aquí…” que “Arrorró mi niño, arrorró mi sol, arrorró pedazo, de mi corazón (…)” però que en canvi quan agafo els seus peluixs i faig una mica el pallasso sí que em surt “Holaaaa, qué tal estás mi niña??” (amb veu per fer riure) perquè quan jo era petita jugava amb els meus amiguets i cosinets en castellà i que és cosa normal a Menorca.  Hi ha un únic argument que funciona i és explicar-lis que el català és tan diferent del castellà com l’italià és diferent del francès! Tot plegat els sembla estrany i rocambolesc i a jo, simplement, em sembla una meravella

Em sembla una meravella perquè davant la riquesa lingüística només ens podem treure el capell! Aplaudir i dir molt bé, així és com s’avança, perquè darrera cada llengua hi ha una cultura, darrera cada llengua hi ha una persona feta per trossos d’història i afecte d’un pare i d’una mare. I perquè riquesa lingüística no vol dir deixar d’estimar altres llengües, crec que ben al contrari. I sobretot, riquesa lingüística és antònim de galimaties, i jo de patois no en vull!

Per si de cas me’n vaig una altra vegada a explicar-lis que jo venc d’un país anomenat Espanya però que parlo a la meva filla en català i que puc jugar amb ella en castellà!

llengua de cor

Langues

Viure i escriure en llengua estrangera

Que ens agradi escriure no vol dir que sapiguem escriure. Que quedi clar. Escriure requereix d’un entrenament com aquell qui aprèn a tocar el piano, com aquell altre que pinta quadres. Uns tenen més facilitat que d’altres per escriure però sempre hi ha, i hi haurà, una part de tècnica i d’entrenament. Escriure en llengua estrangera pot semblar encara més complicat. Però si ens agrada escriure i no ens fan por els reptes, ho intentarem. I això és el que faig des de ja fa un bon punyat d’anys. Si avui escric sobre el tema és perquè moltes vegades i molta gent m’ha fet comentaris sobre si hauria d’escriure més en una llengua o en una altra. No és una elecció fàcil, no ho ha estat mai. Per això, acostumo a dir que l’elecció de la llengua en la qual escriuré tal o tal text, aquest o aquell article depèn d’on bufa el vent. Encara que jo sé, en el fons, que no és del tot cert.

Anem per parts:

Escriure en llengua estrangera és un repte lingüístic, gramatical, professional i personal, també. Sense un adonar-se’n, un dia, així com de repent, hi ha aquella petita veu interior que tothom coneix que arriba, fa toc toc i et diu “però si tu vius el 99% del dia en llengua estrangera per què no hi escrius també?”, aquesta veueta ja fa temps que em va visitar i des de llavors alterno l’escriptura tan en català com en francès com en castellà.

El més important però és saber que…

parlar i/o escriure en llengua estrangera permet dir coses que no gosam dir en llengua materna. Vosaltres ho heu experimentat? Estic segura que si en xerrau amb coneguts o amics que parlen una llengua estrangera i que han pogut fer l’experiència us diran el mateix que jo. En llengua estrangera l’ésser humà és capaç d’agafar una distància de les coses que no és la mateixa que en llengua materna. Sorprèn descubrir-se una mica diferent a causa o gràcies a la llengua, és com si el “jo” esborrés o magnifiqués alguns trets de caràcter quan és sent expressat en una altra llengua, té menys por, gosa, s’enfada més sovint i també plora més sovint. Puc dir, llavors, que els sentiments no es viuen igual en llengua estrangera que en llengua materna. Hi ha matissos, matissos lleugers però que dónen un significat diferent. El problema de tot això és que tan sols el mateix parlant se n’adona d’aquesta transformació, el receptor no ho sap ja que acostumam a parlar sempre la mateixa llengua a la mateixa persona.

Per tant, ara sabem…

per què, en realitat, l’elecció d’una llengua no depèn exclusivament del temps que fa ni d’on bufa el vent. Segurament quan volem parlar de tal o tal tema ens inclinarem més, encara que de manera inconscient, cap a una llengua o altra en funció del grau d’intimitat i de proximitat amb el missatge que volem expressar.

Finalment, quines coses que amaguen les llengües, no?

I és que, de fet, podem dir que:

escrivim el que vivim
vivim l’escriure,
i
escrivim com pensam.

Per tant…

Parlar una llengua estrangera significa viure sentiments diferents!

llengestrangera

Langues

Des maux sans traduction

Parfois, certains mots deviennent des maux quand on n’arrive pas à les traduire.

Souvent, ces mots devenus des maux restent pour longtemps sur la pointe de la langue.

Toujours, ces mots devenus des maux logés sur le bout de la langue, terminent par trouver une issue… et non pas une traduction !

Traduire des mots ça peut être facile, par contre, traduire des idées concrètes et des notions exactes s’avère plus compliqué. Même les langues les plus proches ont des notions mentales distinctes. C’est le rapport entre la langue et la pensée.

Parfois je n’ai plus les mots, parfois mon cerveau est entre trois systèmes de signes différents, les signifiés s’emmêlent avec les signifiants et il n’y a plus rien qui marche 😉

Parfois, je voudrais inventer mon propre langage.

Souvent, j’utilise mon propre langage en dépit des autres 🙂

Toujours, j’arrive à parler, à lire, à écrire

Vivre dans une autre langue jusqu’au point de ne plus savoir laquelle est “l’autre”, la première ? la deuxième ? la troisième ?

Traduire comme métier c’est un apprentissage, ce n’est pas parce que je connais et je parle une langue que je sais traduire… bien traduire.

Traduire comme vie n’est pas une vie. Il faut vivre sans traduire, on pense dans la langue, on parle dans la langue, on ne traduit pas la langue qu’on parle. Et si on se trompe, tant pis 🙂

Je ne traduis pas ma vie puisque je vis ma vie !

moaux sans trad

Rendez-vous sur Hellocoton !