Langues

Viure i escriure en llengua estrangera

Que ens agradi escriure no vol dir que sapiguem escriure. Que quedi clar. Escriure requereix d’un entrenament com aquell qui aprèn a tocar el piano, com aquell altre que pinta quadres. Uns tenen més facilitat que d’altres per escriure però sempre hi ha, i hi haurà, una part de tècnica i d’entrenament. Escriure en llengua estrangera pot semblar encara més complicat. Però si ens agrada escriure i no ens fan por els reptes, ho intentarem. I això és el que faig des de ja fa un bon punyat d’anys. Si avui escric sobre el tema és perquè moltes vegades i molta gent m’ha fet comentaris sobre si hauria d’escriure més en una llengua o en una altra. No és una elecció fàcil, no ho ha estat mai. Per això, acostumo a dir que l’elecció de la llengua en la qual escriuré tal o tal text, aquest o aquell article depèn d’on bufa el vent. Encara que jo sé, en el fons, que no és del tot cert.

Anem per parts:

Escriure en llengua estrangera és un repte lingüístic, gramatical, professional i personal, també. Sense un adonar-se’n, un dia, així com de repent, hi ha aquella petita veu interior que tothom coneix que arriba, fa toc toc i et diu “però si tu vius el 99% del dia en llengua estrangera per què no hi escrius també?”, aquesta veueta ja fa temps que em va visitar i des de llavors alterno l’escriptura tan en català com en francès com en castellà.

El més important però és saber que…

parlar i/o escriure en llengua estrangera permet dir coses que no gosam dir en llengua materna. Vosaltres ho heu experimentat? Estic segura que si en xerrau amb coneguts o amics que parlen una llengua estrangera i que han pogut fer l’experiència us diran el mateix que jo. En llengua estrangera l’ésser humà és capaç d’agafar una distància de les coses que no és la mateixa que en llengua materna. Sorprèn descubrir-se una mica diferent a causa o gràcies a la llengua, és com si el “jo” esborrés o magnifiqués alguns trets de caràcter quan és sent expressat en una altra llengua, té menys por, gosa, s’enfada més sovint i també plora més sovint. Puc dir, llavors, que els sentiments no es viuen igual en llengua estrangera que en llengua materna. Hi ha matissos, matissos lleugers però que dónen un significat diferent. El problema de tot això és que tan sols el mateix parlant se n’adona d’aquesta transformació, el receptor no ho sap ja que acostumam a parlar sempre la mateixa llengua a la mateixa persona.

Per tant, ara sabem…

per què, en realitat, l’elecció d’una llengua no depèn exclusivament del temps que fa ni d’on bufa el vent. Segurament quan volem parlar de tal o tal tema ens inclinarem més, encara que de manera inconscient, cap a una llengua o altra en funció del grau d’intimitat i de proximitat amb el missatge que volem expressar.

Finalment, quines coses que amaguen les llengües, no?

I és que, de fet, podem dir que:

escrivim el que vivim
vivim l’escriure,
i
escrivim com pensam.

Per tant…

Parlar una llengua estrangera significa viure sentiments diferents!

llengestrangera

Langues

Des maux sans traduction

Parfois, certains mots deviennent des maux quand on n’arrive pas à les traduire.

Souvent, ces mots devenus des maux restent pour longtemps sur la pointe de la langue.

Toujours, ces mots devenus des maux logés sur le bout de la langue, terminent par trouver une issue… et non pas une traduction !

Traduire des mots ça peut être facile, par contre, traduire des idées concrètes et des notions exactes s’avère plus compliqué. Même les langues les plus proches ont des notions mentales distinctes. C’est le rapport entre la langue et la pensée.

Parfois je n’ai plus les mots, parfois mon cerveau est entre trois systèmes de signes différents, les signifiés s’emmêlent avec les signifiants et il n’y a plus rien qui marche 😉

Parfois, je voudrais inventer mon propre langage.

Souvent, j’utilise mon propre langage en dépit des autres 🙂

Toujours, j’arrive à parler, à lire, à écrire

Vivre dans une autre langue jusqu’au point de ne plus savoir laquelle est “l’autre”, la première ? la deuxième ? la troisième ?

Traduire comme métier c’est un apprentissage, ce n’est pas parce que je connais et je parle une langue que je sais traduire… bien traduire.

Traduire comme vie n’est pas une vie. Il faut vivre sans traduire, on pense dans la langue, on parle dans la langue, on ne traduit pas la langue qu’on parle. Et si on se trompe, tant pis 🙂

Je ne traduis pas ma vie puisque je vis ma vie !

moaux sans trad

Rendez-vous sur Hellocoton !

Bilinguisme

Un entorn bilingüe pels nadons

Ja fa uns anys, quan una bona amiga va tenir el seu primer fill, ella i jo vam tenir una conversa força interessant sobre el bilingüisme dels nadons i l‘aprenentatge de les llengües des de ben petits. La meva amiga és de nacionalitat polonesa i el seu marit és espanyol, viuen a Madrid, per situar-vos. Amb tota lògica i com és natural davant d’un esdeveniment com aquest, el de tenir un primer fill, vull dir, la meva amiga tenia molts dubtes quant a la manera en què aquest nen aprendria les llengües, en fi, en quin context lingüistic viuria el seu nadó. Una cosa la tenia clara, ella li parlaria polonés i ell espanyol, però, hi havia uns límits a establir? Li havia de parlar sempre en aquesta llengua, qualssevol que fossin les circumstàncies? Perquè és clar, segons com es miri, el fet de parlar en la teva llengua materna al teu fill davant la familia política o amics, per exemple, pot ser entès com una falta de respecte o mala educació, tenint en compte que aquesta gent no entén res de la llengua de la mare.

Una altra dona, anglesa i casada també amb un espanyol, mare de tres jovenetes ben eixerides, em comentava que l’anglès el vivien com una LLENGUA SECRETA entre elles, i fins i tot em confessava no haver-lis parlat sempre en anglès. Justament ella era d’aquelles que pensa que parlar davant la gent als teus fills en una llengua que només ells entenen és de mala educació. A la vegada que deia que per altres families és tot al contrari, mai canvien de llengua sigui quina sigui la situació en què es troben.

La meva amiga polonesa no va voler endinsar-se en la lectura dels tants i tants llibres que existeixen sobre el tema per por d’ofegar-se enmig de tanta informació. Va preferir fer les coses de manera natural.

Fa un temps el tema del bilingüisme dels infants d’edat tendre estava vist com un problema. Experts afirmaven que l‘aprenentage matiner de diferents llengües podia comportar problemes de dislèxia. I actualment sembla ser al revés : els nens que des de ben petits desenvolupen l’aprenentatge d’una segona llengua estan més predisposats a l’adquisició d’una tercera i fins i tot quarta llengua. Ja és sap, això és com la sal, per segons quins metges és bona i per d’altres no…

A mi, però, hi ha un aspecte que si m’intriga més : l’aprenentatge d’una llengua va de la mà d’una dimensió afectiva. Si el nadó es sent més proper d’un dels dos progenitors potser desenvoluparà més aptituds i  més gust cap a una llengua que cap a una altra?  Personalment no crec que sigui completament cert ja que, normalment, aquestes families bilingües viuen en un dels dos països de les llengües, és a dir que una de les llengües no es parlada en l’àmbit social i queda relegada a l’àmbit familiar. O sigui que els factors a tenir en compte són més i no tan senzills com pot semblar.

Al cap i a la fi, el més important per una familia on el nen creix en un entorn bilingüe, i sobretot quan un dels progenitors no parla la llengua de l’altre, és justament que els pares es posin d’acord, que s’estableixin unes certes normes entre ells sense implicar-hi el nen per no caure en malentesos ni discòrdies. Així és segur que el nadó creixerà en un entorn bilingüe de manera natural i relaxada afavorint-li l’interès per les llengües.

Etre-bi441x300

Langues

TIL o el país de xauxa

El vals de les paraules és “l’altra” títol d’aquest bloc.

Perquè ho recordo avui? Per què em sembla que aquestes cinc paraules serveixen perfectement per descriure una de les darreres situacions més reals i més tristes que mai s’han viscut a les Illes Balears en tota la història de la democràcia. Una democràcia igual de vella o igual de jove que servidora, any endavant any endarrere, depèn de com és vulgui percebre aquesta fita per la que tant van lluitar els nostres pares. Si és vella, potser les coses s’hagin de renovar però si és jove potser s’hagi de seguir lluitant per tirar-la cap amunt. Una democràcia forta i sòlida.

Paraules que valsen. Ho visc d’enfora, ho vull entendre a mitges (de vegades és millor), no m’afecta directement, o potser sí, em sembla ridícul, crec que és trist, és insòlit i comença a ser feixuc. Aquestes paraules que tant valsen em recorden aquella lluita de Don Quixot amb els molins de vent quan ell creia que eren gegants. I això se’n diu bogeria. Una bogeria sense límits que no pretèn altra cosa que mostrar qui és el més fort de tots : que si govern i els seus polítics, que si pares desamparats, que si comunitats educatives en contra, que si mestres i professors no vençuts però rebentats i tot un poble que ja no sap cap on girar-se, el penell ha perdut el nord.

Es diu TIL en les seves sigles i Tractament Integrat de les Llengües. Llengües com a finalitat i llengües com a mitjà. Llengües àsperes i seques, que fan mal i tiren fletxes d’odi. I arriba un moment que fins i tot a jo també me’n fan de mal aquestes fletxes. La música del vals comença a descarriar. Les paraules comencen a embrutar-se. Quan l’eina de treball d’un mateix són les llengües i quan un viu en un context lingüístic diferent al matern, aquest tractament de les llengües resulta més que obvi. Com es pot imaginar voler decantar una llengua de la proximitat dels infants? Crec que tothom deu estar d’acord en què quantes més millor, com allò de “quants més serem més riurem”. Quants més idiomes coneixem, millor. Però és clar, no és fàcil. Lògic i normal. No tothom té les mateixes aptituds, encara feliços. Però sí que en una mateixa comunitat (poble) tothom viu, més o menys, la mateixa realitat lingüística i les oportunitats haurien de ser les mateixes. Imagino que aquells que rebaixen el català són insensats i van en contra del que pensen realment, així com suposo que aquells que menyspreuen el castellà (o espanyol a l’estranger) no tenen tampoc un brot de seny. I l’anglès, molt important, és clar.

I segueixen valsant les paraules.

Un no tria allà on neix. Llavors, un no tria mai la seva llengua materna. I les oportunitats s’han d’agafar, a mà de córrer el risc de perdre el tren. Jo vaig nèixer a Menorca, llavors estic orgullosa d’haver après dues llengües indiferentment. No sé com ho vaig fer, ni jo ni els de la meva quinta. Només sé que de vegades a l’escola, parlavem en menorquí i el mestre ens contestava en castellà (pequè era originàri de la península) i això en aquella època no suposava cap problema ni cap escàndol. Quan aquest exemple l’expliques a l’estranger fa molta gràcia i a la vegada estan encantats, ho veuen com una gran sort. I ho és. També lo de tenir diaris o revistes bilingües, i hop, una pàgina en català i la següent en castellà. D’exemples tots en coneixem.

Hi ha un punt que també és indiscutible i encara que molta gent, professors inclosos no ho volen confessar, jo sí ho faré. També he exercit de professora d’una llengua estrangera i si mai un conegut em diu allò de que a escola els fillets no aprenen els idiomes i que és un desastre, jo li contestaré que té raó. I no creuré que és perquè jo som una ensenyant mediocre, no (o no únicament). El fet és que entrar en una classe de trenta o més alumnes amb la finalitat d’ensenyar una llengua és més bogeria que la de Don Quixot, per molt que siguis un gran pedagog i dominis la llengua més que a la perfecció. Es una pèrdua de temps i no hi ha mètode que valgui. I això tan a Menorca com a Liverpool com a Berlin.

I el problema és que els polítics, molts, tenen sempre ganes de divertir-se, sí, jo crec que és això, ells quand pugen al govern van a xauxa (aquell país imaginari on tothom té el que desitja). I a veure qui riu més. Després, quan tornen a casa (o de camí als jutjats) les coses comencen a canviar de color. Però menstrestant les paraules i les llengües segueixen valsant i ara ja, tots començam a tenir molt de mal de cap de tants valsos que hem sentit.

Quan tornaran de xauxa i se n’adonaran que l’educació no és cosa d’ells?

avio1

avion1