Inspiration

ça sent les vacances

Le compte à rebours commence, envie de faire avancer les aiguilles de la montre, envie de vacances, bientôt, seulement quelques jours à patienter… Je vous laisse quelques mots, tout joliment prononcés par une bonne amie, des mots qui font rêver :

« Ferme les yeux, écoute la mer et ses flots qui heurtent tes pieds enfoncés dans le sable chaud et humide. Derrière toi, des enfants crient et courent, un bateau passe au large… t’es trop dans tes pensées, ta glace vient de couler sur ton nouveau bikini!!! pffff … »

Inspiration

Mes envies de lecture

Cela fait déjà quelque temps que j’ai envie de partager avec vous la lecture de trois livres, les trois derniers de Katherine Pancol. Il y a trois ou quatre ans, un dimanche à Bruxelles, je me baladais tranquillement dans la libraire Filigranes, ma préférée de la capitale du Plat Pays, qui compte un beau piano au bel milieu de la salle, avec de petites mignardises à déguster et des savoureux thés à boire. J’y allais souvent avec une bonne amie. Enfin bref, j’étais la, à regarder à droite et à gauche, avec envie de m’acheter quelque chose (un livre, et ben oui, j’étais dans une librairie quoi !) mais sans avoir d’idée en tête. Du coup je suis tombée sur une belle couverture, en rose fuchsia et plein de coloris. Il s’agissait du roman Les yeux jaunes des crocodiles; je l’ai acheté sans réfléchir deux secondes. Et j’en ai pas été déçue.

Il faut que je vous avoue, tout de même, que je suis assez réticente à m’acheter ce que j’appelle un « livre de métro », c’est-à-dire, ces nommés Best Sellers que tout le monde lit pendant les trajets en métro. Je n’en ai pas envie et j’ai aussi l’impression que si je les lissais je serais en train de trahir quelque chose en moi. Ce sont peut-être des réminiscences de mes longues années d’études littéraires et linguistiques. Mais retournons à nos moutons. Avec Pancol j’ai eu une grande et agréable surprise. D’après certains il s’agit de la littérature populaire, peut-être ils ont raison, mais je pense que moi, personnellement, j’ai appris à apprécier cette littérature « populaire » grâce aux Yeux jaunes des crocodiles. Le roman raconte l’histoire des hommes et des femmes, de nous, de tous, de la vie de tous les jours avec des amours et des désamours. Mais je crois que ce que j’aime bien dans ces livres est surtout la musicalité des phrases, les mots aussi bien enchainés, qui te donnent envie de tourner la page et continuer la lecture. Je ne veux pas vous dévoiler la trame du roman.

Ensuite est venu La valse lente des tortues, présenté comme la suite des Crocodiles. A cette période la, la librairie Filigranes était resté un peu trop loin de moi, mais j’ai vite couru à la librairie la plus proche de mon travail pour l’acheter, je n’ai même pas pu attendre à l’arrivée de la publication en édition de poche. Bonne acquisition également. Une belle valse à mener avec les yeux, une amusante et légère lecture celle que nous offre Pancol. Et aujourd’hui je suis avec le troisième bouquet de ce beau florilège qui s’intitule cette fois-ci , Les écureuils de Central Park sont tristes le lundi. Et je suis toujours attrapée par les histoires de la famille Dupin, d’Hortense et de Joséphine, de Gary et de Shirley.

Comme quoi, peut-être un jour, je vais finir par m’acheter aussi tous ces « livres de métro », j’ai du certainement rater quelque chose…

Inspiration

Dissenyador de lletres

Es va presentar com a dissenyador de lletres, tipògraf « fa gran » va dir ell, i vaig pensar, ben dit, has sabut ben començar! Damià Rotger Miró té la sort de ser un dels que de la seva passió n’han fet una feina. I és així normalment, com neixen els grans professionals.

Va ser l’altre dia, quan gràcies, una vegada més, a Internet, vaig poder connectar amb la ràdio i escoltar alguns dels projectes professionals de Damià, així com també del seu company Pau, que estava de desplaçament i és clar, això ja feia una mica massa lluny de la meva ciutat i el sentia mooolt d’enfora. En fi, el que volia dir és que em va entusiasmar, sobretot, les ganes amb les què aquests dos joves s’agafen a la seva feina. Suposo que la meva orella estava ben atenta ja que m’agrada molt, sense tenir ni un mínim de coneixements, la tipografia o el disseny de lletres. Sí, perquè no, a més en el fons, a mi m’encanta jugar amb les lletres, o sigui, que alguna cosa sí té a veure.

Precisament, és aquest joc amb les lletres que ha empès Damià i Pau a crear un alfabet per a persones dislèxiques. Em va semblar una idea preciosa i meravellosa. Sobretot si és planteja cara a l’aprenentatge de la lectura, pels nens. Moltes vegades, amb el pilot automàtic que anam, no donam a la forma de les lletres la importància que aquesta té. A tall d’exemple, Damià va explicar que era impossible per una persona llegir una novel.la escrita en lletres majuscules, segurament molts de nosaltres mai haviem pensat en aquest fet, però precisament això demostra que el disseny de les lletres no és un detall infim, ben al contrari. He de confessar que de vegades he comprat algun llibre empesa per la bellesa de la seva portada. A part de les imatges, les lletres també signifiquen, per tant, alguna cosa.

Heu intentat mai, anar a la pesca d’alguna lletra de l’alfabet, buscar-la on sigui, triar una L o una J, una B o una P, i fer tot un escrit utilitzant només paraules que comencen amb dita lletra? Jo ho he fet, i estic segura, que a part del nivell de dificultat sintàctica i semàntica de les paraules que em donaven joc, l’elecció de la forma d’aquesta lletra també hi va tenir molt a veure. No és el mateix una B recargolada que una B rectilínia, per donar un exemple.

Però aquest alfabet per a dislèxics no va ser l’únic projecte del que va parlar Damià.

El gran treball de Rotger Miró, el que l’any 2009 li va obrir les portes al Premi Anuaria de Tipografia, és la Lullius que creà en homenatge a Ramón Llull. A dia d’avui el dissenyador de lletres està encara perfeccionant aquesta creació, cercant lectures actuals de la tipografia Lullius i dissenyant també els fleurons que l’acompanyen. Els fleurons (floró en català) són uns elements decoratius, ornaments i flors (d’aquí el nom, de fleur en francès que vol dir flor) que s’utilizen, moltes vegades com a marca de l’impressor o de l’editor. I demà mateix, a Palma, en el marc de la fira del llibre, Damià donarà una xerrada on explicarà tot aquest procès de creació i disseny de la Lullius.

Des de l’estudi Dúctil, Damià i els seus companys creen, dia a dia, identitats corporatives i disseny editorial, exposicions i arquitectura.

El també premi Laus ha donat una empenta i ha reforçat el valor de les lletres com a art gràfic, està contribuint a què les lletres esdevinguin quelcom més que l’eina -o la cosa- a través de la qual els nostres ulls llegeixen. Ara, les lletres i la tipografia recobren una importància, potser una mica perduda, dins de la comunicació visual, dins del món de l’art i de la creació.

Dissenyador de lletres, sí, perquè tipògraf « fa gran » i sona estrany i es confón amb topògraf…

PS. I em va semblar que Damià té una veu prou radiofònica!

PSS. I un altre dia us explicaré com Damià va dissenyar la meva M que penja a la dreta d’aquesta pantalla, un M de Margarida, una M farcida de colors com idiomes hi ha…

Inspiration

L’angoisse de la feuille blanche

Cette fameuse angoisse de la feuille blanche, que tout écrivain paraît ressentir à certains moments de sa vie professionnelle (si on peut dire ça comme ça), existe, oui bel et bien

J’en ai entendu parler à maintes reprises. Parfois on peut croire qu’il s’agit seulement d’une petite phrase prétentieuse pour faire voir que ce n’est pas un métier facile..

Je pense plutôt que tout ce qui à a voir avec l’inspiration, les métiers artistiques, qui ne dépendent que du propre cerveau risquent, donc, un jour de se trouver face à cette feuille blanche, comme ce pentagramme qui ne veut pas terminer de se dessiner, ou cette statuette en argile qui est à moitié finie.

C’est la matière grise qui rend blanc le bout de papier.

Ô mère inspiratrice, ô mère de toutes les muses, venez, descendez, dansez autour de moi pour que je puisse enfin finir mes « devoirs » à temps.

Inspiration

El que resta d’ella

El vaixell, les escales, les anades i les vingudes, el fet de nedar entre dos oceans. La il.lusió de les retroballes, les papallones a l’estomac, l’anyorança, els somriures i les llàgrimes, donen pas, de vegades, a contes com aquests:

Guardo d’ella un poc de la seva veu, que ressona en el meu cap, quan amb una mica de misteri li demano la seva opinió sobre algún tema concret, tot i sabent, de sobres, que no m’agradarà sentir el que diu. Són frases que surten d’una veu rompuda, gastada pel pas del temps, com si, sigui l’hora que sigui, sembli despertar del bell mig d’un somni.

Guardo també la imatge de les seves celles, daurades i arquejades que per sobre dels seus ulls blau-cel exerceixen de guardians de tots aquells que anem encara passejant àgil i innocentment. Entre els dits, aguanta una de les agulles llargues i gruixudes o curtes i més primes que empra per teixir els trossos d’història que encara s’han d’escriure.

Veig també encara aquella gran tassa de porcellana amb petites flors blaves que semblen nedar dins d’aquella sopa de llet amb trossos de pa, com si es tractés del més gran dels àpats. I és que només les filletes que han fet bonda tenen el privilegi d’assistir a aquest ritual matiner, orgulloses de contemplar un objecte tan fràgil, una mirada tan débil.

Els meus records guarden també l’olor d’aquella cuina embatumada d’estris i menjars allà on passaven la majoria d’esdeveniments importants, com si el fet de tenir la panxa plena ajudi a millor assaborir les alegries o a ofegar més fàcilment les penes de la vida diària.

Guardo l’amor de l’un per l’altre quan endiumenjats i ben perfumats s’afanyaven a fer el volt del dia, mà dins mà, o cabells al vent damunt la vella motocicleta. Un amor que encara no s’ha exhaurit, que perdura i s’escampa a través les flors que aquests dies llueixen com el més resplendent dels estampats del camp menorquí.

Si és veritat que els dies passen emportant-se amb ells manats d’alegries, de rialles, d’enigmes per resoldre i de noves experiencies, també em demano a cada instant si arriba el dia en què el cor deixa de penar.